COMENTARI DE TEXT

AIGUA-MARINA, Josep Maria de Sagarra

Voldria, ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala,

i no mudar-me del lloc

platejat d’aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra,

i llegir només un llibre

antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,

quan la mort ens cridi al tàlem:

creure en la fusta del rem,

i en la fusta de l’escàlem.

I fer tot el que fem,

oberts de cor i de parpelles,

i amb tots els cinc sentits;

sense la por de jeure avergonyits

quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament

rosa i espina;

i estimar aquest moment,

i aquesta mica de vent,

i el teu amor, transparent

com una aigua-marina.

Aquest poema pertany a l’obra ‘d’Àncores i estrelles’ escrit el 1936 per l’autor Josep Maria de Sagarra, formant part del moviment literari del Noucentisme. L’autor va néixer el 1894 a Barcelona, on també va morir el 1961.

 L’obra consta d’un recull de diversos poemes de l’autor, girant en torn al tòpic del Carpe Diem i emfatitza la importància del paisatge i l’entorn en relació amb l’amor. Al ser escrit el 1936, es topa amb l’inici de la guerra civil espanyola, una època difícil per a la literatura.

És una composició on predominen els versos heptasíl·labs, però també hi trobem tetrasíl·labs, pentasíl·labs, hexasíl·labs,  octosíl·labs, enneasíl·labs i decasíl·labs, així que el poema està compost de versos lliures.

L’obra consta d’una rima consonant, i hi predomina la rima masculina, encara que també hi trobem de femenina

L’estructura del poema comença com a ‘ababab’ ‘bcc’, però a la segona estrofa trobem una estructura ‘dfdf’. La tercera estrofa està estructurada en ‘egjjg’.

A l’obra trobem diverses metàfores i comparacions que ajuden a ‘adornar’ el poema, per tal de no ser tan explícit i així embellir-lo. També trobem diverses anàfores, polisíndetons i encavalcament.

El que pretén en definitiva l’autor és plantejar el tòpic del Carpe Diem, aprofita el moment, i per tant no et preocupis pel futur o per la mort, un concepte, que fins al s. XV no existeix, pràcticament. Relaciona amor i paisatge com a dos elements que van donats de la mà, emfatitzant la importància del paisatge a les vivències amoroses. Expressa els seus desitjos de ser lliure, sense malgastar el temps de la vida pensant en la mort.

Per finalitzar, podríem dir que l’autor intenta reflectir una visió de la vida optimista, tenint molt present el tòpic llatí del Carpe Diem, i així evitar pensar en la mort, a partir de diverses metàfores que enriqueixen el poema i així creant en definitiva un dels poemes possiblement més bells de la seva època.